Dimecres passat, dia 1 de juliol de 2009, el recordarem com un dels grans dies de Catalunya, ja que per primera vegada a la història ha arribat la tant esperada Llei d’Educació de Catalunya.
La primera llei catalana d’educació, aprovada per la majoria de forces polítiques del nostre país, dibuixa la nostra manera singular de creure en les persones, en les seves capacitats i de creure en un sistema educatiu integrador, modern, progressista, transformador, revolucionari en el seus principis i on es prima principalment les competències i l’evolució singularitzada dels alumnes dins d’una necessària autonomia i singularització de cada centre educatiu. Ja que són cadascun dels professors, dels pares, dels alumnes, dels ajuntaments, dels sindicats i de tota la comunitat educativa, qui sota el principis de corresponsabilitat i el principi d’excel·lència educativa, són els que coneixen el dia a dia del seu centre educatiu i, per tant, qui poden donar-li una idiosincràsia, una marca pròpia i diferent a la resta.
Tot i que alguns encara pretenen portar la llei al Tribunal Constitucional, al·legant una fractura lingüística amb el tema del català i denunciant una situació basada en la irrealitat, en la confrontació i en el debat per allò absurd, ara toca, aplicar-la ràpidament per tal que d’aquí poc temps, puguem començar a valorar-ne els resultats, no només acadèmics, no només professionals, sinó del conjunt del sistema educatiu i de cadascun dels seus factors implicats.
Invertir en educació, invertir en coneixement, és invertir amb el millor patrimoni que podem tenir com a persones, és invertir en les nostres capacitats, assegurar un futur pròsper, vetllar per una economia de progrés, evitar l’exclusió social i treballar per un model inclusiu d’una societat que vetlla per la igualtat d’oportunitats de totes les persones. És en definitiva, vetllar per la distribució de recursos, d’oportunitats i del benestar social.
Escrits
